viernes, febrero 20, 2004

Un conte de contes

Vestida de carrer i amb el cabell recollit semblava una dona normal. Es passejava per les avingudes gaudint del sentiment de llibertat que li provocaven aquestes petites escapades. Estudiava la resta de vianants intentant esbrinar si la reconeixien. També es preguntava qui era cadascuna d’aquelles anònimes mirades, pot ser un pare de família, pot ser un famós escriptor, tal vegada un professor de biologia... no, aquest només és un pobre noi, un home gris, un perdedor que no sap reconèixer l’oportunitat d’ésser feliç.

Però si temptes a la sort, ella et respon. La seva mirada curiosa va topar amb la mirada del poeta. Va somriure. Ell es va acostar i, a cau d’orella, va dir:
- T’he estat esperant tota la vida.
- Però si jo només sóc una professora d’àrab,
va respondre tímidament.
- I jo el teu alumne.
Així va començar una història d’amor. Es citaven a llocs inusuals, on gaudir en solitud de la seva companyia. I, amb l’idioma com excusa, es recitaven paraules només permeses als amants. Promeses en vers i desitjos en forma de poema que satisfeien durant els escorredissos encontres. Jugaven a ser la reina i el bufó d’una cort en el desert. La seva reina i el seu bufó.

La fatalitat va arribar després de cinc setmanes. Positiu, no havia de sortir positiu, el resultat del test no havia de ser positiu. Només s’havia fet la prova per descartar l’accident. Però la pitjor de les seves pors es va confirmar: estava embarassada d’algú que no coneixia i només hi cabia una sortida. Amb plantes remeires es va elaborar un infusió abortiva i, horroritzada pel que estava fent, va posar fi a la vida que creixia en el seu interior al mateix temps que s’oblidava d’una relació destinada al fracàs des d’un principi.

El poeta va desesperar al no rebre cap més trucada, al no acudir la seva reina a cap més encontre. Ella no podia desaparèixer sense el seu permís. No podia permetre que aquella insolent decidís quan continuar el joc i quan acabar-lo. Dedicaria tots els esforços en esbrinar qui era la dama. Va embogir de cels pensant que pot ser ella estava casada. De dia fantasiejava amb la idea de matar al seu rival i aparèixer davant l’amant amb el cap del marit agafat pels cabells per dir-li: He matat al rei, reina meva. De nit patia malsons on era ell el que moria.

Aquesta nit també l’ha seguida. S’ha posat al seu darrera i quan ella l’ha escodrinyat amb la mirada, ell li ha respost com la primera vegada: T’he estat esperant tota la vida, mentre oprimia el delicat coll de la noia. Ho ha fet abans d’adonar-se’n que aquesta tampoc era ella.