T’aconsello que no el llegeixis, és millor fruir el silenci

De vegades la gent es queda en silenci. Durant una conversa molt animada o no -això també passa a l’ascensor amb desconeguts- pot arribar un moment en que els participants no tenen res a dir i, de cop, tot queda quiet. Els moviments esdevenen lents, el so desapareix i tothom es mira dubtant del següent pas a donar. Un sentiment incòmode sol envair als interlocutors, més gran com més reduït és el nombre de participants.

Normalment salta algú explicant que ha passat un àngel i la conversa torna a prendre el seu rumb, permetent que hom oblidi els segons d’angoixa que acaba de viure. Quan ningú fa us de la socorreguda frase, es busca un tema fàcil (el temps) que permeti xerrar tranquil·lament sense perill d’entrar en una discussió. Aquestes propostes també han de permetre als tertulians la llibertat de pensar en quelcom més interessant durant el discurs.

Personalment penso que és patètic. No hi ha res més horrible que l’obligació de conversar amb algú quan saps que l’altre tampoc desitja aquesta comunicació. Adoro els silencis i gaudeixo dels moments de màgia que permeten tenir algú al costat sense necessitat d’intercanviar opinions inútils. Frueixo de saber que el meu company també sap que podem estar callats, que aquest silenci ens uneix i no ens incomoda.

Aquest post no proposa un llibre, una pel·lícula, una obra de teatre ni una activitat. He tingut la necessitat d’escriure per no dir res i he emprat el tema més absurd que he trobat. M’he sentit incomoda i no he pogut evitar trencar el silenci. Tot i que, pot ser no hi ha silenci, pot ser simplement no escolto...