Cementiris - 2ª part :o)

He intentat possar un comment al darrer post de la Dora, ... però com que m'ha quedat un pel massa llarg al final he tingut que optar per possar un post directament. Allá va!... :o)

Dora, comparteixo la teva "afició" (per dir-ho d'una forma barruera) per les visites als cementiris. Al visitar-los, a part d'una gran tranquilitat i pau, crec que et donen molta humanitat. El fet de passejar i pendre consciència de que al darrera de les llosses de marbre hi ha escrita la història (i el punt i final) de persones que, com jo ara, estaven vives i que ja no hi són et fa adonar d'ho efímera que arriba a ser la vida i de que no som eterns, com molts pensen. A part, tinc la curiosa (que no morbosa) tendència de fixar-me en l'edat de les persones quan varen morir i l'any en que va passar, ... i la veritat és que, amb diferència, sempre m'ha impactat moltissim el trobar-hi nens i nenes. Bé podria estar hores parlant de les reflexions que em produeixen les visites als cementiris, ... però us ho estalviaré ;o)

Et recomano la visita al cementiri d'Arenys (la "Sinera" de Salvador Espriu) Quan el vaig visitar, a part de disfrutar-lo per la bellesa que guarda, també vaig poder gaudir de les explicacions que ens va fer un senyor d'allà, parlant-nos de les vides d'algunes de les persones que hi estan enterrades. La que més em va impressionar va ser la història del senyor que feia les llosses de marbre pels difunts, que també està enterrat allà.

Segons sembla, la gent sempre se li queixava de que, si bé feia molt bé la seva feina, ja que era tot un artista amb els grabats, sempre trigava moltissim en tenir les llosses preparades. La gent es queixava però ell no donava mai una explicació prou convincent de perque era tant lent treballant. Amb el temps, un dia varen tenir que obrir la tomba d'alguna de les persones allà enterrades, ... i al treure la llossa varen descobrir el perqué de la lentitut a l'hora d'entregar-les acabades. El senyor que les feia, i en homenatge a la persona que havia mort, el mateix que grabava per la cara externa de la llosa ho grabava per la cara interna, pel costat que no es veu. Ho grabava per la persona que havia mort. Quan ho varen descobrir varen decidir que aquest senyor també es mereixia un tribut, i li varen guardar un lloc específic al cementiri perque tothom el pogués anar a visitar. Em va agradar la història :o) Sempre m'han agradat les històries de Persones (en majúscules) :o)

Petonets a tots/es.