Cementiris

Carlos em demana: Dora, ¿es que a ti te gustan los cementerios? Pot semblar estrany, veritat? Doncs sí, m’agraden. No per anar-hi de nit, tampoc quan ets partícip de la tristor. Però el cementiri és un lloc tranquil, romàntic i humà.



Perquè vaig als cementiris? Quan estic fent turisme és purament per curiositat. Quan el meu germà va estar a Alemanya treballant, el cementiri del poble on vivia va ser un dels llocs que vaig visitar. Em va cridar l’atenció una parcel·la on hi havia una gran creu de pedra i desenes de creus, idèntiques a aquesta però més petites, arrenglerades, sense cap inscripció. Era un homenatge als morts de La Gran Guerra. Penso que el camp sant ens pot donar una idea de la vida d’una ciutat, mitjançant la mort.

El darrer cop que vaig estar a París em vaig quedar amb les ganes de visitar el Pere Lachaise. Perquè ? Per mi és entrar en la intimitat de la gent, igual que ho és mirar les finestres de les cases des del tren o escoltar les converses alienes. No m’ha convidat ningú, ho sé. Però feu una mirada, no us sembla interessant?

L’últim en el que he estat ha sigut el de Caldetes. El millor lloc del poble: dalt d’un turó, assolellat i amb vistes al mar. El penúltim, a Alcanar: per la mort de ma iaia. Una visita trista. No penseu que el més dramàtic no és qui mor, sinó com viu aquesta absència qui es queda?

Però si hi ha una visita al cementiri que recordo amb especial estima és la que feia de petita a ma iaia a Penyíscola. Pel matí anava amb ma mare a la Burriana a collir lliris d’aigua, ella feia un preciós ram i, cap al migdia, ens dirigíem a la tomba a fer l’ofrena, a estar amb ella, a recordar-la.

Penso en el futur, crec que mentre algú em recordi jo no moriré... Però per a això no fa falta cementiri.