Trobar-me a mi mateixa (2a part)

No espiritualment, ni místicament. No parlo del camí que ens mostren els llibres d’autoajuda per ser feliç. No es tracta de representacions de mi conceptuals, no d’allò que veig de mi en altres persones. Ni tan sols físiques: fotografia, vídeo, holografia...

Parlo de quan et trobes algú del teu poble en un lloc inesperat i l’abraces com si fos un amic inseparable. I l’únic vincle que teniu és estar empadronats a la mateixa població. Aquest és el sentiment contradictori que m’envaeix quan trobo algú amb el meu nom.

Exemples recents són la senyora que regenta la casa rural de Graus, també la que gestiona el self vegetarià del carrer Santa Anna. I ensopegades més intimes d’aquest trobar-me a mi mateixa són els darrers llibres que he llegit: El llop estepari de Herman Hesse i La invención de Morel de Bioy Casares.

També el que estic llegint ara a recomanació de Ginés. Es tracta d’un llibre explicat en forma de diari (al més pur estil blog, tot i que llavors aquests no existien). Una narració que et va encisant. Comença per encuriosir-te i t’acaba enamorant. El que només és una novel·la es converteix en pura poesia. La tregua de Mario Benedetti.

M’agradaria tornar a organitzar els llibres de casa i deixar una petita secció destinada a aquells llibres on un dels personatges es diu com jo. Un petit homenatge a tots aquells amb qui em puc sentir identificada, encara que només sigui pel nom. També un homenatge a aquells amb qui comparteixo molt poc però em permeten sentir que comparteixo tota una vida.