VIURE EL NADAL

Ahir, al tren, un senyor va criticar la societat consumista en la que vivim. Va anar repassant cadascun dels hàbits que repetim durant aquestes celebracions. I ho va fer acusant-nos de bojos. Això ho deia a crits perquè tothom ho sentís, tot i que no sé si tothom l’escoltava.

D’altra banda està qui compleix amb totes les tradicions: va a casa dels pares, compra regals a la família, fa petons i envia felicitacions. Sense oblidar el raïm o la roba interior de color roig pel canvi d’any.

També hi ha qui està sol. I aquestes dates són les pitjors de l’any perquè se suposa que tots tenim la butxaca plena, que tots hem d’estar amb la gent que ens estima i, per sobre de tot, tots hem de ser feliços. Però la pobresa, la soledat i la tristor no desapareixen del calendari.

Jo sóc de les que segueix les tradicions (amb petites variacions, les campanades les celebro amb mandarina). Vull pensar que és perquè necessito una excusa per mostrar el meu amor i que el naixement de Jesús és tan bona com qualsevol altra, que el que faig aquests dies no és diferent a la resta de l’any i que aquest és el meu tarannà. Però tot això no vol dir que no pensi com el senyor del tren o que no em pugui sentir sola.

No sempre pots escollir quins sentiments t’envaeixen. Si pogués fer-ho, si pogués triar de quin sentiment gaudir durant les vacances de Nadal m’agradaria riure’m de la vida com ho fa Pepe Rubianes. En una entrevista va afirmar que el naixement aquest any es donarà a Plaça Catalunya, si hem de fer cas de la mobilització de la gent i de que, evidentment, Betlem no és un bon lloc per nàixer avui. També va puntualitzar que el fet es donaria al pàrking, donat el preu dels pisos. Amb tres frases va enfonsar un dels pilars de la religió catòlica, va criticar la política exterior de Sharon, va fer un repàs a la societat occidental en general i a la nostra en particular. I jo no vaig deixar de riure ni un segon. Tot amb molta ironia i gens de cinisme.

Pot ser la forma de tirar endavant només té dos claus: ser sincers amb nosaltres i veure la vida amb una altra perspectiva.

No puc acomiadar-me sense aprofitar l’ocasió per desitjar-vos que trobeu el que busqueu en aquesta vida.

I proposar anar a veure al Rubianes... quan passin els exàmens.